FELIÇ ANY NOU!!!!

Que passeu genial el pas d'un any a l'altre i que l'any vinent us porti tanta bona sort i salut com sigueu capaços/es d'imaginar

Ens veiem el 2010, família!!!!

Molts petons!!

Memòries de La Huaca

1ª part: Per què, La Huaca?

Una de les nostres fundadores (i actual dinamitzadora, la Teresa Sanz) ens va regalar un dia, amb aquestes paraules, l'experiència del naixement de La Huaca:

LA HUACA

(Una experiencia intercultural ex–céntrica)

Quiero aclarar antes de nada que nuestro Proyecto de Intercambio Cultural ha sido posible gracias al impulso original de un pequeño y animoso grupo de alumnos (Mª José Cobos, Noemí Quirós, Verónica Berrocoso, Ruth Vela, Zen Zen Ye, Abdislam Esahli, Omar González, Leila Tión y Éric López) que decidieron poner el mundo patas arriba y me animaron a integrarme en la tarea.

Punto de partida y gestación
(IES Eugeni d’Ors, barrio de Sant Roc, Badalona, curso 2000-01)

Hay que recordar que, estos últimos años, escuelas y barrios como los nuestros han sufrido las consecuencias extremas de una política educativa irresponsable y/o perversa (en favor de la selección del alumnado y de la escuela privada, por ejemplo). En nuestras aulas (masivamente pobladas) se encaraba, sin suficientes medios ni preparación, el reto de la integración de un grupo numeroso de etnia gitana, no siempre dispuesto a alcanzar obligatoriamente la cultura “paya”, y de un número (cada vez más alto) de alumnos procedentes de todo el mundo con los que no compartíamos costumbres y ni siquiera lengua. Así es que una profesor/a se podía encontrar con diversas formas de “resistencia lógica” a su autoridad y a su saber. Saber que el profesorado cuestionaba también, porque se encontraba inexperto y pobre frente a tanta diversidad, que se vivía, y se vive todavía, como conflicto. Todo igual que fuera de la escuela.

El grupo mencionado de alumnos reaccionó, entonces, hacia adelante: “Nuestro instituto es un resumen del mundo”, decían, “parece un caos, pero también es riqueza, lo tenemos que aprovechar, lo debemos ordenar a nuestra manera”.

Dos cosas, por encima de otras, me sedujeron del empuje de estos jóvenes.

En primer lugar, su crítica vitalista y radical a las soluciones “políticamente correctas”. El grupo tenía la seguridad de que todas las propuestas de integración conocidas (acogida, tutorías, ONG, etc.) reforzaban sutilmente las dicotomías jerárquicas clásicas capitalistas: quién ayuda y quién lo necesita, ciudadanía y extranjería, igual y diferente, riqueza y pobreza. Este convencimiento era un saber de barrio, producto de la experiencia. Yo reconocí este saber. La solución estaba en inventar una práctica diferente de relación con la diversidad, una práctica motivadora como la que te impulsa a viajar, a conocer mundo...

Y, en segundo lugar, la certeza de que aquel grupo reclamaba mi participación “diferencial”. Yo les había hablado de mi experiencia en el Movimiento Feminista, de que muchos grupos de mujeres, mientras reclamaban atención y modificaciones institucionales, no se quedaban en la queja y se juntaban para crear nuevos espacios y nuevas relaciones deseadas. Les explicaba que estas relaciones se volvían ricas y referenciales para quien quiere practicar la libertad. El grupo reconoció este saber feminista, me invitó a compartirlo y me reconcilió con la profesión que amo, recordándome que enseñar es inseparable de aprender.

Así intentamos dibujar la experiencia que queríamos a partir de lo que no queríamos. Pero no era fácil: ¿Cómo incidir positivamente en la relación de las diferencias? ¿Cómo “nombrar”, es decir, “establecer” la relación que deseábamos? El alumnado recurrió a su propia experiencia de aprendizaje y, después de un año de pensarla, se configuró la propuesta de intercambio cultural.

Queríamos hacer encuentros periódicos libres y voluntarios en el instituto, fuera del horario escolar, en un marco de ocio y amistad. La relación anfitrión/ona-invitado/a, sustituiría a la de maestro/a–alumno/a. La nueva lengua se enseñaría para poder hablar de uno mismo y no sólo para escuchar. Todos se encontrarían para aprender. Se trataría de un intercambio, no de una ayuda. El instituto se convertiría en una habitación propia, no en un lugar de acogida.

Teresa Sanz Coll
Coordinadora del Proyecto de Intercambio Cultural del IES Eugeni d’Ors de Badalona

Cronologia breu

• Curs 2000-2001 plantejament de l’experiència i primeres pràctiques relacionals i cloenda amb una gran mostra de gastronomia multicultural que es va convertir en tradició anual a l’institut.

• Curs 2001-2002 consolidació d’una sèrie de tallers gestionats per l’alumnat (música, esports, tertúlies, literatura i art) que van concloure amb molt d’èxit de participació: Es fa un festival Garcia Lorca on participen recitant poemes més de 60 alumnes de totes les parts del món

• Curs 2002-2003, destaca el taller de literatura que va elaborar un recull de contes en diverses llengües d’origen de l’alumnat i amb la seva traducció al català: Així va néixer LA HUACA (que vol dir “el tresor amagat” en llengua quítxua). Els i les participants en l’experiència es van dedicar a preparar l’edició il·lustrada del seu recull de contes, ja que tant l’Institut com l’Ajuntament de Badalona volgueren promoure la seva publicació. L’edició “políglota” i feta íntegrament per adolescents de tot el món es va exhaurir en un any. La direcció de l’institut concedeix un espai propi al projecte.

• Curs 2003-2004, es promou l’extensió de la LA HUACA com a exemple de bones pràctiques de cohesió social a altres àmbits de l’educació (Instituts, Trobades de Renovació Pedagògica, Universitat, Centres de Recursos Pedagògics) També participem a la gran trobada mundial a Gènova de les Ciutats Educadores.

• Curs 2004-2005. En el marc de l’institut, l’alumnat que participa a LA HUACA, realitza un musical multicultural. La diputació de Barcelona financia la segona edició de LA HUACA i l’experiència obté, per votació popular, el premi Ciutat de Badalona de la Comunicació.

• Curs2005-2006. LA HUACA inicia un taller de teatre amb textos escrits per l’alumnat a partir dels contes. També es comença un taller de poesia jove i un taller de “costura”.

• Curs 2006-2007, LA HUACA fa la seva primera incursió en les noves tecnologies i amb el suport d’Amics de l’UNESCO realitza un documental sobre el fet de la immigració al barri de Sant Roc (Llavors que porta el vent) que es presenta al mes de novembre del 2006 davant la comunitat escolar i obté un gran reconeixement.

• Curs 2007-2008, LA HUACA presenta davant la comunitat educativa el documental Llavors que porta el vent. Assisteixen representants de l’Ajuntament, del Departament de Cultura, de la Generalitat i dels diversos centres educatius de la zona. S’editen 100 exemplars i es reparteixen amb molt èxit. La segona part d’aquest curs es promou a fons la línia teatral i es representa a final de curs l’obra Piso a tres i es filma material per elaborar un documetal-making off sobre la realització teatral i un altre sobre la cultura gòtica.

• Curs 2008-2009, LA HUACA es s'empresa de nou en les noves tecnologies i realitza un segon documental amb el suport d’Amics de l’UNESCO sobre els prejudicis (Més iguals que diferents), que es presenta amb projectes d'altres escoles al maig de 2009.

• Curs 2009-2010, LA HUACA conmemora el seu 10è aniversari: inicia un taller de dansa, reedita el seu segon documental, reparteix el carnet “huàker”, al març s'organitza una festa de celebració on es fa una mostra dels seus tallers, on tothom i està convidat, això sí, cal portar un plat per compartir al GRAN DINAR!

Presentació

Hem volgut començar aquesta memòria amb les mateixes paraules que van servir, l’any 2003, per a la presentació del llibre de contes que el nostre grup va escriure i publicar. L’escrit que segueix a continuació té per títol SABEU QUÈ VAL UN CONTE? i reflexa la filosofia del nostre projecte i una de les maneres de dur-lo a la pràctica:

“A l’institut de secundària Eugeni d’Ors de Badalona, s’està realitzant, des de l’any 2001 i per iniciativa de l’alumnat de batxillerat, una experiència d’integració de l’alumnat nouvingut de països estrangers, que pretén ser el més lliure i confortable possible. Per això, entre tots i totes, hem configurat una relació que s’assembla a l’intercanvi de riquesa que hi pot haver entre amfitrions/es i convidats/des, en un marc d’amistat i d’oci. Aquí donem a conèixer una llengua per parlar-la i no ta sols per escoltar-la, aquí tothom ens trobem per aprendre i no per ensenyar. Es tracta d’un intercanvi cultural i afectiu, no d’una ajuda o caritat i es pretén oferir l’institut com una “habitació pròpia” i no com un lloc d’acollida.

Al llarg d’aquest curs 2002-2003, precisament, els nostres convidats/des i els nostres amfitrions/es del projecte d’intercanvi, s’han i ens han volgut regalar un recull de contes i llegendes del seus països d’origen, de Pakistan, de Xina, de Rússia, de Marroc, de Ghana, de Colòmbia, d’Equador, de Bolívia, de Xile, de Catalunya, de Guinea... Ens hem volgut escoltar mútuament: es tractava, doncs, que cada un i cada una redactés el relat que amb més força recordava des de la infància, per tal de mostrar un gest ben personal i divers. La redacció dels textos s’ha fet en la llengua d’origen, respectant les construccions orals i el vocabulari propi de l’edat i del país; llavors, els amfitrions/es han tingut cura de fer-ne, junt amb els convidats/des, la traducció al català.

L’experiència ha estat rica, variada i el resultat, preciós i emocionant. L’alumnat ha hagut de fer un procés de tria i de memòria, d’explicació i de redacció ben important. El que és cert és que es tracta d’una selecció adolescent i molt emotiva i plural, que té per a nosaltres un valor immens.

Perquè..., heu pensat mai el que val un conte? Heu calculat mai el valor d’una llegenda? Es tracta d’obres d’art de centenars d’anys d’antiguitat i que porten la saviesa d’un viatge a través de milers de boques i del doble com a mínim d’orelles, de milers de cors commoguts i de cervells enriquits i sempre en situacions càlides, generalment tendres, on quelcom es disposa a desvelar un secret o un misteri i d’altres estan en voluntària disposició de rebre una joia, un goig…

La paraula, la memòria, la cultura volen espais de convivència lliure, generen relació, bellesa i món, rebutgen i són resistents a la violència i a les guerres, i insisteixen i persisteixen en la vida. Aquest any, més que mai, quan va esclatar la guerra de l’Iraq, hem recordat Xahrazad que sols en mil i una nits va convèncer i captivar un tirà brutal i assassí i es va salvar ella i tot un poble…Quants contes faran falta per aturar avui l’arrogància dels poderosos?

Per tot això que hem dit fins ara, considerem, doncs, que aquest recull de relats és un regal preciós, un tresor de valor incalculable i l’hem volgut anomenar: La Huaca que vol dir, en llengua quítxua, El Tresor Amagat.”

Aquest mot meravellós, que en un inici va servir per donar títol a un llibre de contes s’ha convertit també en el nostre nom propi, en la paraula que hem adoptat per a identificar el nostre grup.

“Hem investigat la significació de la paraula Huaca i hem arribat fins a les explicacions de l’inca Garcilaso de la Vega, al segle XVI. És un vocable de significació molt àmplia i difícil de precisar, es refereix al que és valuós, sagrat, inefable, però també al que és estrany i nou, excèntric i diferent, sorprenent i inesperat, incomprensible i fascinant: tots i totes – hem pensat – tenim, doncs, una huaca, amagada o explícita. A més, una tradició popular actual, bastant estesa a Sud-amèrica, diu que les huaques són tresors enterrats que es mostren amb una llum misteriosa sols a persones d’esperit noble i honest... I ens ha agradat, encara més.