“A l’institut de secundària Eugeni d’Ors de Badalona, s’està realitzant, des de l’any 2001 i per iniciativa de l’alumnat de batxillerat, una experiència d’integració de l’alumnat nouvingut de països estrangers, que pretén ser el més lliure i confortable possible. Per això, entre tots i totes, hem configurat una relació que s’assembla a l’intercanvi de riquesa que hi pot haver entre amfitrions/es i convidats/des, en un marc d’amistat i d’oci. Aquí donem a conèixer una llengua per parlar-la i no ta sols per escoltar-la, aquí tothom ens trobem per aprendre i no per ensenyar. Es tracta d’un intercanvi cultural i afectiu, no d’una ajuda o caritat i es pretén oferir l’institut com una “habitació pròpia” i no com un lloc d’acollida.
Al llarg d’aquest curs 2002-2003, precisament, els nostres convidats/des i els nostres amfitrions/es del projecte d’intercanvi, s’han i ens han volgut regalar un recull de contes i llegendes del seus països d’origen, de Pakistan, de Xina, de Rússia, de Marroc, de Ghana, de Colòmbia, d’Equador, de Bolívia, de Xile, de Catalunya, de Guinea... Ens hem volgut escoltar mútuament: es tractava, doncs, que cada un i cada una redactés el relat que amb més força recordava des de la infància, per tal de mostrar un gest ben personal i divers. La redacció dels textos s’ha fet en la llengua d’origen, respectant les construccions orals i el vocabulari propi de l’edat i del país; llavors, els amfitrions/es han tingut cura de fer-ne, junt amb els convidats/des, la traducció al català.
L’experiència ha estat rica, variada i el resultat, preciós i emocionant. L’alumnat ha hagut de fer un procés de tria i de memòria, d’explicació i de redacció ben important. El que és cert és que es tracta d’una selecció adolescent i molt emotiva i plural, que té per a nosaltres un valor immens.
Perquè..., heu pensat mai el que val un conte? Heu calculat mai el valor d’una llegenda? Es tracta d’obres d’art de centenars d’anys d’antiguitat i que porten la saviesa d’un viatge a través de milers de boques i del doble com a mínim d’orelles, de milers de cors commoguts i de cervells enriquits i sempre en situacions càlides, generalment tendres, on quelcom es disposa a desvelar un secret o un misteri i d’altres estan en voluntària disposició de rebre una joia, un goig…
La paraula, la memòria, la cultura volen espais de convivència lliure, generen relació, bellesa i món, rebutgen i són resistents a la violència i a les guerres, i insisteixen i persisteixen en la vida. Aquest any, més que mai, quan va esclatar la guerra de l’Iraq, hem recordat Xahrazad que sols en mil i una nits va convèncer i captivar un tirà brutal i assassí i es va salvar ella i tot un poble…Quants contes faran falta per aturar avui l’arrogància dels poderosos?
Per tot això que hem dit fins ara, considerem, doncs, que aquest recull de relats és un regal preciós, un tresor de valor incalculable i l’hem volgut anomenar: La Huaca que vol dir, en llengua quítxua, El Tresor Amagat.”
Aquest mot meravellós, que en un inici va servir per donar títol a un llibre de contes s’ha convertit també en el nostre nom propi, en la paraula que hem adoptat per a identificar el nostre grup.
“Hem investigat la significació de la paraula Huaca i hem arribat fins a les explicacions de l’inca Garcilaso de la Vega, al segle XVI. És un vocable de significació molt àmplia i difícil de precisar, es refereix al que és valuós, sagrat, inefable, però també al que és estrany i nou, excèntric i diferent, sorprenent i inesperat, incomprensible i fascinant: tots i totes – hem pensat – tenim, doncs, una huaca, amagada o explícita. A més, una tradició popular actual, bastant estesa a Sud-amèrica, diu que les huaques són tresors enterrats que es mostren amb una llum misteriosa sols a persones d’esperit noble i honest... I ens ha agradat, encara més.
